traductor

dilluns, 16 de març del 2015

Article 231) LES CARTES DEL JOAN - VII - ARGENTINA - MI BUENOS AIRES QUERIDO

13.03.15.  ARGENTINA. MI BUENOS AIRES QUERIDO.   (7)

Benvolguts,


Pujant ara per la part argentina de la Patagònia,  ens trobem amb el Parque Nacional Los Glaciares. Hi ha el pic del Cerro Torre, que es fa mirar amb bons ulls, però, just al costat, té el majestuós Fitz Roy, implacable i regnant sobre la resta. El seu reflex a la Laguna de los Tres, que és just als seus peus, és impactant!  

Durant les vuit hores de trekking no pares de meravellar-te !  Només a uns 300 km i dins del mateix parc, el glaciar més espectacular que et puguis imaginar.  Quan  Argentina i Xile es van "repartir" els Andes, van encarregar a uns pèrits que fessin la divisió de les aigües. Les que naixien i anaven a parar a l'Atlàntic, serien argentines des del seu naixement. Les que naixien i anaven a parar al Pacífic, serien xilenes des del seu naixement.  El Sr. Francisco-Anastasio Moreno, va ser el que va certificar que aquesta glacera, tot i que no anava, ni a  un oceà ni a l'altre, passés a pertanyer a l'Argentina. 

Així doncs, en el seu honor, li van posar el nom de "Perito Moreno".  O sigui, posant la professió devant del cognom. Com si nosaltres diguessim "Doctor Ferran" o "Ingeniero Moncunill". Tots els glaciars resten immobils des de fa mils d'anys però, el Perito Moreno és l'únic que encara és viu. Cada dia avança més d'un metre. Això fa que, de tant en tant, colissioni amb una mini-península que té just en front, i produeixi un "derrumbe" de gel del troç frontal, generant un mini-tsunami a tota la zona.  La massa de gel d'uns 23 kilòmetres, fa uns cinc de façana, uns 60 metres d'alçada i arriba a tenir encara uns 180 metres més de profunditat !...........¿cuantos cubitos dice que quiere ?

Ara una mica de platja des de Puerto Madryn, a la Península Valdés. És un excel·lent lloc per veure balenes però..... llàstima, ara no és època de que visitin aquesta zona. Això si, tot i que la gent aprofita per anar a banyarse, jo m'en vaig a Punta Tombo a veure pingüins. És una area d'uns tres km. de llargada per uns 600 metres d'amplada. Aquí arriben sempre, just al mateix forat d'altres anys, posen els ous, la parella fa torns per anar a buscar menjar sense deixar de protegir-los (de vegades fins a 300 km de distància), i quan neixen les cries, també les guarden fins que aquestes es poden valdre per si soles. És espectacular perquè el seu "forat" (casa seva), pot estar fins a 500 metres de la platja i van i vénen sense problemes entre mig dels turistes expectants. El dia que jo faig la visita, només hi ha uns 600.000 pingüins !!!

Des de Bariloche he fet una escapada fins al mirador del Cerro Campanario del Parque Nacional Nahuel Huapi. És tan sols a uns 30 minuts de la ciutat. Després agafes un "aerosilla" (telecadira) i, quan arribes a la part més alta...... oohhhh......una altra meravella !  Muntanyes nevades, muntanyes sense nevar, llacs super transparents, arbres de diferents colors, barquetes que passen, núvols per fer bonic...... tot és al seu lloc.  Ni una mica més enllà ni una mica cap aquí. Tot és al lloc perfecte. Llegeixo una frase que diu al tiquet d'entrada al parc:  "Es dificil aceptar que, alguna vez, nada de esto existió. Que todo era un llano y que un día, la tierra empezó a plegarse. Y que el viento, el hielo y  el transcurso de algunos millones de años hicieron el resto."

Des de que vaig arribar a Puerto Varas (Xile) fins ara, ha estat un recorregut patagònic.  És mega gran. Tant com dues Espanyes.  He estat més d'un mes viatjant per aquesta zona, que deu el seu nom a la tribu dels Tehuelches.  Diu la versió més popular que fa uns 500 anys, aquesta tribu habitava a la part sud del continent, eren alts i forts i per lliurar-se del fred, aprofitaven la pell dels guanacos, que son com una ovella però molt més gran.  Es feien abrics i gorres, i també una mena de peücs per abrigar-se els peus.  Al ser tant corpulents, les petjades que deixaven al caminar amb els peus embolicats, eren molt més grans que les d'una persona normal.  Així doncs, quan van arribar els espanyols, que eren poca cosa  -vaja, com ara-  i es van trobar aquelles empremtes per terra, van exclamar :  "vaya patagón".  De pata (o peu).  Després, amb els anys, va derivar de patagón fins a Patagonia.

Després de l'escapada a l'Ílla de Pasqua, Mendoza, terra de vins com si fos La Rioja o El Penedès, tour per tres cellers amb cata de tres vins a cada una !. En una tangeria (lloc on es ballen tangos), vaig coneixer dos personatges molt interessants:  un dels músics era escriptor de llibres de tangos i em va regalar un, dedicat.  L'altre, ballador, habia escalat el pic més alt del planeta fora d'Àsia, l'Aconcagua (quasi 7.000 m),  la nombrosa xifra de: nou vegades !  Increïbles les seves històries.

Una mica més enllà, a San Juan, lloc on va nàixer el meu veí i amic Miguel, coincideixo amb la desfilada de carnaval. Tot molt a l'estil de Rio de Janeiro. Moltes carrosses, moltes disfresses i poca roba !

Ja al nord, a Salta, la meva il·lusió era el "Tren a las nubes". De ben segur que l'heu vist en alguna pel·lícula o reportatge. La imatge més popular és quan passa pel viaducte de la Polvorilla, a més de 4.000 m. d'altitud.  Em vaig haver de conformar amb veure un dels vagons a l'estació i fer unes fotos a la maqueta que tenen al vestíbul.  Ara que som a l'època de pluges, no funciona aquesta "atracció", doncs és perillós perquè fàcilment hi ha lliscaments de terra al seu recorregut.  Només és operatiu del maig al setembre.  Per altre banda, una magnífica recompensa: Força gent m'havia recomanat d'anar a veure les mòmies al Museo de Arqueología de Alta Montaña.  Meravella de la natura humana !  Els Incas, que varen arribar fins aquesta zona, van oferir en un dels seus rituals, al Volcán Llullaillaco, a 6.700 m. sobre el nivell del mar i a tocar de Salta, la vida de tres nens.  No se sap si els varen enterrar vius o morts però, ara, fa només 16 anys, els van trobar congelats i en un estat que sembla que estiguin dormint.  És flipant l'excel·lent conservació que han tingut durant aquests 500 anys que han passat !  Ara, "los Niños del Llullaillaco" s'exposen en un ambient a 20º sota cero, per garantir la seva correcta preservació.

Camí de la capital. arribo amb dificultat a Córdoba degut a les fortes pluges que han caigut i s'han endut més d'un pont.  És la segona ciutat d'Argentina (1.500.000 h.).  Molta cultureta. Teatre, cinema, concerts, exposicions.... i molt d'ambient als carrers. Molta gent surt a la nit que és quan es pot respirar una mica després de la calor diària.

Buenos Aires. Mi Buenos Aires querido, com deia Carlos Gardel.  Aquesta capital enamora.  La seva gran arbrada, els seus parcs i els molts jardins que hi ha per tot arreu, segur que son l'enveja de moltes ciutats. Les visites, les de rigor. Barrio de La Boca, amb les seves casetes de colors,  la Casa Rosada, amb tour guiat fins al mateix despatx de la presidenta,  la Catedral, com totes,  el Teatro Colón, que malgrat els seus més de 100 anys continua sent un monstre de l'art escènic,  Puerto Madero, Palermo, San Telmo,.....i el tango. El rei tango. Coincideixo amb la Semana de Milongas, modalitat de tango i també sala de ball. Aprofito i faig un curset mega-ràpid de dos dies. Per descomptat, no he après ni a fer la mitja volta; com totes les coses, és pràctica.  

A tot el país trobes una gent encantadora, amable i servicial que t'ajuden si cal.  Les meravelles... un munt!.  I recordeu que s'ha d'afegir les Cataratas de Iguazú, que les vaig visitar des del Paraguay.

Ara, quan ja sembla que tot torna al seu lloc perquè l'estiu s'acaba, i les classes als col·legis han començat aquesta setmana, jo canvio de país, i només em queda el record d'un tango:

                                          Adiós, que me voy llorando,
                                          me voy llorando y te dejo.
                                          Y aunque no te vuelva a ver,
                                          con la esperanza me alejo.

Fins aviat,

Joan
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Resposta:

Benvolgut Joan,

Sí que m'agradaria anar a l'Argentina, sí..., però m'agradaria anar amb un guia com tu. Si alguna vegada et dediques a fer viatges organitzats; m'hi apunto!

A Bariloche tinc ganes d'anar des que vaig veure la pel·lícula "Historias mínimas", recordes que te la vaig recomenar?, la vas veure al final?

Quan jo era petita, pensava que la Patagònia era un país imaginari, ja que en algun conte infantil sortia. Quan ja vaig anar a l'escola i vaig trobar la Patagònia en el mapa, em va sorprendre que fos de debò. Però, la seva forma, tan característica, el seu nom, i la història que tu mateix ens has explicat de l'origen del nom, me la segueixen representant com un país de conte.

Quina nova sorpresa ens reserves per la propera carta?, només ens has dit que canvies de país, però no a quin país vas. Estem expectants!!!

Que els deus et segueixin acompanyant!

Maica


---

Historias mínimas. Podeu veure la película en aquest enllaç:



Foto: www.taringa.net - Bariloche

Foto: www.panoramio.com/ - Vistas desde Cerro Campanario






Video de Carlos Gardel; Adios que me voy llorando, i altres cançons. Si no s'activa el video, premeu l'enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=ZKPnVJw9ANs