traductor

dimecres, 9 de juliol del 2014

Article 146) ENTRANYABLE TELEVISIÓ

Bon dia,  Sr. Cuní !  li vaig dir ahir a en Josep Cuní, a diferència del:  Bon vespre Sr. Cuní ! que li dic cada tarda quan engego la tele. I, a més, a diferència de l'habitual, aquesta salutació no ha estat virtual, sinó real i amb encaixada de mans.  Aquí una foto deixa constància de la trobada.

La televisió, fa, moltes vegades, ho sàpiga o no, una funció de família, i no solament pels qui no en tenen -en aquest cas encara és més important- sinó també els qui en tenim una de família, ens hem acostumat a veure, amb assiduïtat, els programes que ens agraden, i, els qui fan aquests programes, acaben sent com de casa. Entren cada dia al nostre menjador, ens fixem en la corbata que s'han posat, els examinem com examinaríem un familiar al qui apreciéssim, comentem amb els de casa (els de veritat) si el presentador en qüestió, fa bona cara o sembla cansat, o empipat, etc.

Recordo, que una vegada, quan feien el programa El Convidat, (que procurava no perdre'm), em vaig creuar, a la Rambla de Catalunya, amb Albert Om.  Em resultava tan familiar, que li vaig dir alegrement: Adeu !, l'home es va girar i em va seguir amb la mirada, amb cara d'intentar recordar on m'havia vist. Jo, molt somrient vaig seguir el meu camí. Després vaig pensar que havia d'haver-me aturat i dir-li que no fes esforços de memòria, que no em coneixia de res, però, que a mi, en canvi, en resultava tan habitual veure'l, que la salutació m'havia sortit espontània. 

Tinc una amiga, que no es perd mai La Cocina de Sergio, i té tan bon rotllo amb ell, que ja li diu "tito Sergio"; "no me llames a la una y media que estoy en la cocina con tito Sergio" em deia dies enrere.

Pel que fa a mi, crec que ja ho he dit en algun altre article, quan soc a casa, procuro prendre el cafè de la sobretaula amb en Jordi Hurtado.

Ho reconec, apart de la meva pròpia família, tinc una família televisiva que em proporciona algunes estones agradables, de la qual cosa els hi estic ben agraïda, per la informació que em donen, i per les converses interessants i intel·ligents que "tenim".

Per aquest motiu, quan vaig rebre, fa uns dies, un correu de la Universitat, informant que ahir es celebraria, en una sala de la Universitat de Barcelona, una taula rodona-debat, amb: Josep Cuní i Josep Antoni Duran i Lleida, amb títol: "Política i periodisme (unes relacions incòmodes)", i convidant-me a assistir, vaig decidir que no hi podia faltar.

El debat va ser força interessant. De Duran i Lleida, solament diré que ha estat tan ponderat com es habitual en ell. Del personatge que a mi m'interessava, que és en Cuní, puc dir coses tan superficials com que no anava tan ben pentinat com quan surt a la tele, i que no duia corbata (crec que és la primera vegada que el veig sense corbata). Una altra curiositat és que, les seves notes, les prenia amb ploma estilogràfica.

Per part meva, he anotat algunes coses de les que es van dir en el curs del debat:

Duran Lleida va citar el principi de Jefferson i Josep Cuní va aclarir que aquest principi era: No pot haver-hi democràcia sense informació.

Perill del periodista: caure en l'excés.

Error: confondre el tipus de relació. (entrevistat-entrevistador)

Tots dos busquen l'exclusiva, aquesta coincidència genera complicitats, però també divergències.

El periodista és investigador, però també missatger.

Ha d'exercir la seva feina, des de la seva llibertat.

El punt de la llibertat; on acaba la d'un, comença la de l'altre.

Duran Lleida va recordar que la seva primera vocació va ser el periodisme, tot i que, finalment, va fer la carrera de dret.

De Gaulle va dir: No hauriem de llegir els diaris, sinó, escriure'ls.

Nous tipus de periodisme a partir de les noves tecnologies, però, sense relació humana.

El periodisme encara no ha assimilat bé l'impacte de les xarxes socials.

Una notícia no pot sortir d'un anònim; les xarxes socials estan transgredint això.

L'objectivitat no existeix, però, l'objectivitat està en el mètode a seguir.

Les xarxes socials responen a sentiments, virulències...

El titular només és síntesi, i hem entrat en una societat de titulars. En els 140 caracters d'un twitter, no hi ha més que titular. 

Cuní va recordar que el president Pujol era el mestre de les giragonses; quan no l'interessava entrar en una qüestió, trobava sempre el camí de sortir-se'n.

El periodisme és tècnica, es capacitat, és art... i s'ha de posar una certa fantasia.

Duran, critica que, no solament al twitter, en els mitjans convencionals de comunicació, tampoc hi ha contrast de fons, moltes vegades.

Els principals adversaris estan a casa teva -indica Duran-

No es pot fer política a base de tuits. La política és pedagogia, explicació, i avui no és així.

Duran reconeix que te una bona relació humana amb en Cuní, i per això estan allí, d'altra manera no hi serien. Jo temo determinades entrevistes, per la mala qualitat d'alguns professionals -diu Duran- potser jo mateix em poso a la defensiva.

Cuní insisteix en que no es pot fer periodisme a través de les xarxes socials, aquestes són mitjà de transmissió de sentiments, no de comunicació.

El periodista no és un fiscal.

Qualsevol periodista està marcat pel Watergate, que és l'expresió de la màxima llibertat.

Duran aconsella: Hem de racionalitzar els sentiments, si es deixa (l'entrevista) en mans dels sentiments, no acaba mai bé.

Finalment, Cuní declara que: El plató, és un ring !

Fins aquí, algunes, de les interessants raons que varem escoltar els assistents. Esperem que aquestes entrevistes obertes, dins la Universitat, es repeteixin.

Gràcies a la Universitat de Barcelona, a en Josep Cuní, i al Sr. Duran Lleida.



FOTOS DEL DIA:


Esperant l'arribada dels protagonistes


En aquest entorn




Cara a cara




I, ara, com que aquest blog -tot i que no ho sembli gaire- és de poesia i de literatura, posarem alguna cosa d'aquestes:

Aquí tenim 10 frases que va dir Gabriel García Marquez, en un discurs sobre premsa:

“Aunque se sufra como un perro, no hay mejor oficio que el periodismo”

“El periodismo es una pasión insaciable que sólo puede digerirse y humanizarse por su confrontación descarnada con la realidad”

 “Los periodistas se han extraviado en el laberinto de una tecnología disparada sin control hacia el futuro”

“Actualmente las salas de redacción son laboratorios asépticos para navegantes solitarios, donde parece más fácil comunicarse con los fenómenos siderales que con el corazón de los lectores”

“La prisa y la restricción del espacio ha minimizado el reportaje, que siempre tuvimos como el género estrella”

“El empleo desaforado de comillas en declaraciones falsas o ciertas permite manipulaciones malignas y tergiversaciones venenosas que le dan a la noticia la magnitud de un arma mortal”

 “La grabadora es la culpable de la magnificación viciosa de la entrevista”

 “El infortunio de las facultades de Comunicación es que enseñan muchas cosas útiles para el oficio, pero muy poco del oficio mismo”

 “La ética debe acompañar siempre al periodismo, como el zumbido al moscardón”

“Como los periodistas sufríamos tanto, teníamos que emborracharnos todos los días”